Te equivocas si piensas que es la ciencia o la tecnología.
¡Su arma más potente es la imaginación!
¿Y qué es Promethea sino la imaginación pura?
No soc un gran seguidor del món del còmic. No obstant, hi ha un parell d’amics (sabeu que estic parlant de vosaltres, oi?) que sempre tenen cura de que no em perdi rés que valgui la pena. Entre aquestes recomanacions mai no falten les obres del mestre Alan Moore.
A Promethea, l’Alan Moore integra la seva vesant de guionista de còmics amb la seva vesant de mag. I que vol dir això? Doncs que no tant sols Promethea és una de les obres mestres que ens ha donat l’art universal (sí, al mateix nivell que Hamlet, Ciudadano Kane o Las Señoritas de Aviñón), sinó que llegir Promethea transforma la teva visió del món i, amb ella, el món mateix.
He buscat i rebuscat per la xarxa, intentant trobar quins enllaços podien ser més interessant per aquest post, i no m’he decidit. Així que, si voleu més informació, us aconsello que tireu de buscador. I si no, ja ho sabeu: segur que el senyor de la botiga de còmics de la cantonada estarà encantat de que el visiteu.
Hoy quelme no tiene la mente clara. Por eso he borrado el post que estaba escribiendo. Lo cierto, es que ya no sé a quién creer, pero sé el daño que hace el miedo, y no quiero contribuir a aterrorizar a nadie. Hoy el secretario general de la ONU ha dicho que en el 2030 nos vamos a ir todos a hacer puñetas, hoy he visto un video que dice que nos están fumigando a todos. Ya no sé a quién creer. Sólo sé que NOS QUIEREN ACOJONAR, y lo peor es que estamos realmente acojonados. Nos están diciendo “mira, hoy en dia no te podemos garantiza que cuando tus hijos tengan 20, 30 o 40 años tengan un mundo en el que vivir, que no mueran abrasados por las radiaciones solares, peor tú debes seguir el guión, debes seguir trabajando y comprando como si nada pasase, debes tragarte toda la telebasura que te hechamos por televisión, debes seguir escribiendo en tu bloc…”. Nos dicen “no hables con tu vecino, chatea; no toques a nadie, podría tener la “gripe a”. Quizà te estemos envenenando, o quizás no, pero puedes comprar un aparato de dvd por 30€ y el jamón trae separador de lonchas, para hacerte la vida más fácil”.
Hoy quelme está muy enfadado. Hoy quelme llama a la revolución, a la única revolución posible hoy en día:
El amor no es más que la canción que cantamos
y el miedo la forma en que morimos
puedes hacer que las montañas suenen
o que los angeles lloren
Though the bird is on the wing
y tu no puedes saber porqué.
Vamos todos ahora
sonrie a tu hermano
todo el mundo se une
intentamos amar a los demás
ahora mismo
Algunos pueden venir, algunos se pueden ir
seguro que todos pasaremos
cuando el que nos puso aquí
finalmente vuelva
no somos más que un momentaneo rayo de sol
fundiendose en la yerba
Vamos todos ahora
sonrie a tu hermano
todo el mundo se une
intentamos amar a los demás
ahora mismo
Si escuchas la canción que canto
tu comprenderás (escucha)
tomarás la llave del amor y el miedo
en tu trémula mamo
una sóla llave abre ambas puertas
y eres tu quien la controlas
Vamos todos ahora
sonrie a tu hermano
todo el mundo se une
intentamos amar a los demás
ahora mismo
Més tart, treurem els panys de les portes, crearem horts i corrals als terrats, deixarem de treballar en coses que no serveixen per rés i de comprar coses que no ens donen la felicitat, …o el que calgui. O com tu ho vulguis imaginar. Però primer, cal una nova revolució, una nova revolució de les flors: tant sols l’amor pot destruir el que ha construït la por. Per això, siusplau, no facis cas dels que et diuen que no toquis, que no abracis, que no besis, que no facis l’amor, que no parlis, que no sentis, per que potser és la nostra última esperança. No escoltis els profetes de la por.
I com deia en Lennon, “pots dir que tant sols soc un somniador”, i tindries tota la raó. Però aquest món en el que ens volen fer creure no és un altre cosa que un mal somni col·lectiu. Què tal si canviem de somni?
Malgrat no sempre l’ordinador em deixa, ahir vaig poder fer un nou video. Avui encara en volia fer un altre (havia agafat carrerilla), però la màquina m’ha dit que no. Algún dia us explicaré cosetes sobre aquestes coses que faig.
És per tots els públics, però no és per mirar-lo: és per veure’l. Mirar implica intenció i judici, i es tracta de deixar-se portar per les imatges i per la música, que he prés prestada de la Deva Premal, els 13th Floor elevators i Juli Driscoll, Bryan Auger & The Trinity. Us recomano que el poseu a pantalla complerta. Per preparar la consciència podeu simplement tancar els ulls durant un parell de minuts i possar atenció a la respiració abans de fer clic en el play, o fumar alguna cosa que no sigui tant sols tabac, si es que en teniu costum. Cadascú és amo del seu propi cos, malgrat el que diguin les lleis (si vols més informació sobre l’origen d’aquestes lleis, pots seguir aquest enllaç).
Fa una mica més d’un any, el quelme va imaginar una escena sorprenent, va agafar la càmara i la va filmar. Avui, l’ha tornat a veure i li han agafat ganes de tornar a agafar la càmara.
Per si algú s’ho pregunta, jekspir i quelme son una mateixa cosa: no son ningú. I porten el mateix nom al carnet d’identitat, que tampoc no és ningú.
El pensament és una manifestació activa de la idea, que és passiva. És el procés de desenvolupament de la idea i té el poder de transformar-la. Simplificant, podríem dir que “pensament” és igual a “idea” més “creativitat”.
El pensament porta la idea a la figura, mentre que aquesta torna al fons quan el primer s’extingeix. La extinció del pensament no suposa la extinció de la idea, que queda latent en el fons de la ment.
Tots naixem amb el potencial per desenvolupar la nostra capacitat d’autosuport de manera adequada en les diferents fases de la nostra vida. Aquest autosuport és el conjunt de les funcions que contribueixen a la salut, el benestar i la subsistència de l’organisme. Així mateix, és la capacitat de cadascú per responsabilitzar-se de les nostres necessitats afectives, intel·lectuals i espirituals.
Els diferents aspectes de la nostra personalitat contribueixen a la satisfacció d’aquestes necessitats. No obstant, si estan negats, l’autosuport queda malmés. Cada tret de personalitat o caràcter té una funció, i una funció negada és una necessitat sense satisfer.
Tot allò que no fem per nosaltres mateixos recau sobre els demès.
“Necesitamos un mundo nuevo y solamente podremos tener un mundo nuevo con una clase nueva de personas. Con – lo que San Pablo solía decir – un hombre nuevo. Dejando atrás el hombre viejo – no solamente en el sentido individual de la personalidad obsoleta, sino también al hombre viejo que hemos conocido a través de la historia de la civilización. Debemos estar preparados para algo radicalmente nuevo. Y la educación – yo creo – es la Puerta. La evidente y única puerta.”
Una utopia és un sistema polític fonamentat en la part virtuosa de les persones. El que fa possible la utopia és que cadascú dels membres de la comunitat utòpica dona el millor de sí.
La política troba el seu sentit en la suma dels esforços d’una comunitat pel benefici de tots els seus membres, i s’expressa en tots i cadascun del actes de convivència: això fa innecessaria la existència d’un govern, doncs la aquesta responsabilitat és compartida per tots.
Aquesta, és clar, és una visió llibertària de la utopia.
